Amor, estabilitat i felicitat

Qui diu que els joves no planifiquen la vida? “Em vull treure aquest grau, després faré un màster, i amb un temps d’experiència treballant a Londres de ben segur que tindré bona entrada en aquella multinacional…”. Tanmateix, aquesta programació de la vida acadèmica i laboral contrasta amb una creixent improvisació en la vida afectiva i relacional.

En efecte, la cohabitació, o el “viure en parella”, és cada vegada un fenomen més habitual i acceptat en les societats occidentals. Bradford Wilcox, investigador de la Universitat de Virginia, va impulsar el 2017 un estudi, anomenat World Family Map 2017, per tal de comparar els efectes de la cohabitació i el matrimoni.

Les dades obtingudes a l’estudi no donen suport a l’afirmació que “el matrimoni és només signar un paper”. L’alternativa sense papers – la cohabitació – és un model de convivència notablement menys estable, tant per als adults que el trien, com per als seus fills, que no tenen el luxe d’escollir. Analitzant les dades estadístiques de més de 60 països de tot el món, l’informe World Family Map 2017 conclou que els infants nascuts de parelles cohabitants a Europa i als Estats Units experimenten nivells més elevats d’inestabilitat familiar en els primers dotze anys de la seva vida que els fills de parelles casades.

L’estudi es va centrar a analitzar quin dels dos models de convivència aporta més estabilitat. És indubtable que l’estabilitat és un valor important per a la vida: tots volem viure en un habitatge ben construït, amb materials nobles i duradors, i conduir un cotxe a prova d’accidents i relliscades. L’estabilitat és un valor fonamental per a la vida individual dels infants i per a la societat. Les estadístiques associen la inestabilitat familiar  amb nombrosos efectes negatius per als infants, una realitat observable en cultures i nivells socioeconòmics diferents.

Els resultats suggereixen que el compromís matrimonial és generador d’estabilitat. Potser per l’elaborat ritual que marca l’entrada al matrimoni; per les normes de compromís, fidelitat i permanència associades a la institució; pel tracte distintiu que la família, els amics i l’entorn dispensen a les parelles casades… O bé, molt probablement, per una combinació de totes aquestes coses, i moltes altres.

Per contra, la llibertat i la flexibilitat que fan que la cohabitació sigui tan atractiva per a alguns adults comporta que la convivència sigui per si mateixa menys institucionalitzada i, per tant, menys estable.

La superioritat del matrimoni a l’hora de generar estabilitat també s’associa a majors nivells de felicitat. En un estudi nordamericà del 2019 realitzat pel Pew Research Center Social & Demographical Trends, els casats també expressen nivells de satisfacció més elevats amb la seva relació. Sis de cada deu adults casats (58%) afirmen que el seu matrimoni funciona, contra un 41% en el cas de les parelles que cohabiten.

Quan se’ls pregunta sobre aspectes específics de la seva relació, són molts més els casats els que afirmen que estan satisfets amb la distribució de les tasques domèstiques, el nivell de conciliació familiar i laboral, la comunicació en el si de la parella i l’educació dels fills.  L’estudi no troba cap diferència entre els dos models de convivència pel que fa a la satisfacció amb la vida sexual.

Menace Horowitz, la directora de l’estudi, sosté que els resultats obtinguts no aclareixen per què les persones casades són més felices que les que viuen en parella: “Amb aquest estudi, no podem acabar d’explicar per què les persones casades estan més contentes. El que està clar és que fins i tot quan controlem tots els diferents factors demogràfics, incloent l’edat, la raça, els nivells d’educació, l’afiliació religiosa, i la durada de la seva relació, la relació entre el matrimoni i uns nivells més elevats de satisfacció continua essent una dada significativa”.

Potser l’èxit del matrimoni rau en el fet que els contraents a cada pas de la preparació del gran dia del casament es fan més conscients que inauguren un temps nou a les seves vides. I ho fan a través d’uns rituals que els ajuden a viure-ho tot amb un major anhel de transcendència. Miquel Martí i Pol ho reflecteix molt bé al seu poema “Matrimoni”:

De dues cambres n’hem fet una
i estrenarem vaixella i cobrellits.
Caldrà que fem un nou aprenentatge
perquè algun dia arribem a servir-nos
d’un sol mirall
i d’un sol gest
i d’una sola veu
i puguem ser feliços.

Sigui com sigui, el que està clar és que al cor de cada persona humana hi ha gravat el desig de ser estimat, i que l’amor trobat sigui bell, estable, feliç, i durador per sempre. Ho demostra l’èxit de totes les comèdies romàntiques de Hollywood, que any rere any continuen seduint milions d’espectadors a tot el món. Espectadors que pateixen amb els protagonistes de la pel·lícula les peripècies, els malentesos i les confusions del festeig, desitjant que tot arribi a bon port i que no s’endarrereixi el moment culminant en què s’intercanviïn els anells.