Com parlar de les notes amb els fills

Retrocedim en el temps i pensem quina relació emocional teníem amb els butlletins de notes. Eren portadors de bones notícies? Ens provocaven alegria, pànic, inseguretat, por? Si bé és cert que l’aprenentatge i les notes no són conceptes sinònims, les qualificacions són punts de ruta que ens indiquen, amb major o menor encert, com caminem per la ruta de la millora acadèmica.

Les notes han de ser indicadors, i no sentències. Invitacions a l’aprenentatge, i no pas fredes certificacions de tot el que ens queda per aconseguir. Que siguin rebudes amb optimisme depèn molt de les actituds amb què el professorat les estableix i les comunica, i també de la delicadesa amb què les famílies tracten l’arribada de butlletí en les converses amb els fills.

Amb quines disposicions hem de parlar de les notes als fills?

• Fill meu, tu no ets les notes que treus en aquest moment. És important deixar clar als fills que no els valorem ni els estimem en relació a les notes que obtenen. L’amor ha de ser mai la comunicació d’un compte de resultats.
• Valorar molt més l’esforç que la nota. Deixar clar als fills que l’únic que està malament de veritat és no esforçar-se per aconseguir els reptes que estan al seu abast. Apreciar la tenacitat que hi ha darrere de cada qualificació, i felicitar el fill pel que ha aconseguit, en funció del seu nivell i capacitats.
• Tractar primer del que funciona. Parlar primer dels aspectes reeixits. Davant d’una bona nota, interessar-nos pel que hi ha darrere del resultat. És només esforç? És també o sobretot facilitat i predilecció? Comentar les notes ens ha de servir per descobrir els talents dels fills, per tal d’orientar-los en la ruta acadèmica que aniran traçant en el decurs dels anys.
• Parlar del que es pot superar. Davant d’una mala nota, preguntar-li si l’ha rebuda amb sorpresa, si la preveia. Si és una mala notícia inesperada, animar el fill a preguntar al professor sobre l’origen de la qualificació, sense pressions ni presses. Convé que siguin ells qui investiguin l’origen dels seus petits èxits i fracassos, amb caràcter emprenedor.
• Preguntar com podria millorar. L’aprenent és el primer mestre. És bo animar el fill a esbrinar com podria aconseguir millors resultats, a través de petites accions. Apuntar els punts de millora i consensuar-los.
• Centrar-nos en la rellevància del treball. Deixar ben clar al fill que el més important és avaluar-se en l’esforç, en el compromís diari amb la feina i les petites responsabilitats. Transmetre el valor de l’autosuperació constant, més que no pas la urgència d’obtenir resultats immediats.
• No jutjar precipitadament els professors. Si davant d’una mala nota el fill s’escuda en una injustícia comesa per part del professor, no donar-li la raó de bones a primeres. El fill s’ha de convertir en un adult madur, i només ho aconseguirem si els adults remem en la mateixa direcció. Obrir la porta a la investigació, el diàleg amb el tutor, la reflexió personal.
• Procurar que sigui una conversa breu, i finalitzar-la amb un to positiu. Les converses sobre les notes no poden ser els únics diàlegs en profunditat que tenim amb els fills. Si ho són, els estarem dient que a la vida només compten els resultats. Perquè aquestes trobades adoptin la dimensió adequada cal mantenir converses variades i freqüents amb els fills, de totes les temàtiques i preocupacions. I procurar acabar-les amb esportivitat.