Consells per educar els fills en l’ús dels diners i béns materials

Tots necessitem béns i diners: no som àngels. És, doncs, de gran importància educar els fills a fer un ús apropiat dels objectes i a administrar adequadament els diners. Tanmateix, no és una tasca senzilla, ja que la influència de l’ambient materialista de la societat actual pot conduir a valorar més “tenir” que “ser”. Ara bé, el més important és, sens dubte, el “ser”: cal esforçar-se a ser molt bona persona i assolir el nivell de virtuts més elevat que puguem; aquest és un repte que dura tota la vida.

En ocasions, un jove que no ha patit mancances materials potser no sap valorar el que té, perquè no coneix el que costen les coses. Aquesta situació el pot portar a crear-se necessitats supèrflues, a no tenir cura del que posseeix per tal que duri, a voler només productes “de marca” o a creure que no es pot ser feliç sense determinats béns o serveis. En altres ocasions, si una persona no té el que tenen els altres (o la majoria) o passa per una crisi econòmica, es pot arribar a sentir infeliç.

La família, començant pels pares i mares i continuant amb els parents, coneguts i veïns, pot ajudar molt els fills a adoptar una relació correcta amb els diners i els béns materials. Tots hem vist les dificultats materials i econòmiques per les quals han passat els nostres avis, pares, oncles, amics o veïns, i com les van afrontar (o encara afronten): amb fortalesa humana, visió sobrenatural i alegria. Els que han passat per les vicissituds de la vida saben que ni els diners ni les comoditats materials no aporten la felicitat: són sempre un mitjà i no pas una finalitat. Aquestes valuoses lliçons les van aprendre a través de les penúries per les quals van passar. El que entra pels ulls és el millor referent, per tant, els pares i mares sempre han de ser els primers a donar exemple de sobrietat.

Són molts els detalls que es poden ensenyar i exigir, per al bé dels fills, com ara: la cura de la roba i dels estris de feina; no cedir davant els capricis; no dependre excessivament de les noves tecnologies; no realitzar despeses innecessàries o per presumir; ensenyar a guanyar diners per tal que sàpiguen el que costa guanyar-los i a administrar-los bé, i evitar compres compulsives. En comptes de regalar-los coses, ensenyar als fills a guanyar-se-les amb els diners que puguin obtenir fent petites feines i encàrrecs; d’aquesta manera se sentiran orgullosos del que s’han guanyat amb el seu propi esforç i aprendran a valorar el que tenen.

Cal ensenyar els fills a gastar amb sentit comú, a estalviar i fer donatius als més necessitats. Quan van creixent, és molt bo que amb el que guanyen es paguin algunes de les seves despeses i, més tard, col·laborin en el sosteniment de casa, malgrat que els seus pares no ho necessitin. Quant als diners que es donen als fills, es podria resumir amb tres paraules repetides: poc, poc i poc. També s’ha d’ensenyar als joves a no viure per sobre de les seves possibilitats i a ser conscients que es pot viure i ser feliç amb molt menys del que de vegades es té. Igualment, atendre les persones més necessitades ens ajuda a ser generosos. I no ha de ser únicament una qüestió econòmica: també s’ha de dedicar temps als altres. Cal ensenyar-los que la vida dona voltes, i unes vegades a un li va bé i d’altres, malament, i no els ha d’agafar per sorpresa; han de saber portar-ho tot amb caritat, fortalesa i visió sobrenatural. Les contrarietats de la vida ens poden ajudar a ser més empàtics i solidaris amb tothom.

És bo recordar que som administradors dels béns que Déu ens ha donat, no pas els propietaris absoluts. I Déu dóna per suposat que ajudarem els altres, els propers i els llunyans, amb els nostres béns, que serem generosos, sense presumir de la nostra generositat. Crist, parlant d’aquest tema, va dir “que la teva mà esquerra no sàpiga el que fa la teva mà dreta”. I Crist és el Fill de Déu.