Contemplar la pròpia mort: començar pel final per saber viure amb bons principis

Inevitablement, la pandèmia de la COVID-19 ha reincorporat a la conversa social un aspecte de l’existència humana que el primer món havia aconseguit d’esquivar o silenciar, si més no a nivell conceptual: el caràcter inexorable de la mort.

No estem gens acostumats a pensar sobre la mort, i són molt pocs els qui  s’atreveixen a personalitzar-la, i meditar sobre la pròpia mortalitat. Al primer món, la finitud de la vida havia quedat socialment difuminada des de feia dècades per la seguretat d’un bon sistema sanitari universal, i pel gaudi materialista i hedonista de la vida en països avançats. Qui dia passa, any empeny.

L’allau de titulars consignant en temps real les xifres de morts per la pandèmia ha trasbalsat moltes falses tranquil·litats. Si bé la vacunació global sortosament ens portarà a controlar el virus d’una manera eficaç i pràcticament definitiva, seria una llàstima que les reflexions que ens hàgim pogut fer sobre la fi de la vida durant la pandèmia quedin en un oblit narcotitzat. Abordar la mort no és un tenebrós exercici de sadomasoquisme mental, ans el contrari: hauria de ser una reflexió serena que ens ajudés a tots a viure millor.

Arran de la mortífera pesta negra medieval, a tota Europa van circular durant més de cinc-cents anys manuals d’” Ars moriendi”, que pretenien ensenyar a morir bé, adreçats tant als moribunds com a les persones que en tenien cura en el darrer tram de la vida. Manuals amb bons consells vitals i espirituals, que insistien que per tal de morir bé, calia anticipar la mort molt abans que passés, perquè aquesta darrera visita, abans i també ara, es pot donar en moments del tot imprevisibles.

Sortosament, la revolució científica, la revolució industrial i els avenços en medicina i nutrició han fet de la mort natural una realitat molt llunyana. Aquests canvis representen la feliç reacció de l’enginy humà als embats de la natura. Però també han convertit la mort en un tabú silent i silenciat.

Malgrat totes aquestes millores, és indubtable que la mort s’ha medicalitzat, i sovint sobrevé en la soledat estèril d’un hospital, distanciada de les persones estimades, i amb l’esperança d’una cura que la medicina ja no pot garantir. Un dels clams que més s’han sentit durant les hores més dures de la pandèmia ha estat la protesta impotent dels familiars que no s’han pogut acomiadar com cal dels éssers estimats, encara que fos per motius tècnicament del tot justificats. La Covid-19 ha fet que moltes persones del primer món prenguessin consciència de la importància de morir bé.

La Dra. Lydia Dugdale, de la Universtiat de Colúmbia, ha reviscolat l’interès per l’Ars moriendi amb la publicació el 2020 de The Lost Art of Dying: Reviving Forgotten Wisdom (El perdut art de la mort: recuperar la saviesa oblidada). En la seva obra, Dugdale combina l’actualització dels ensenyaments dels manuals d’autoajuda medievals sobre el bon morir amb la seva experiència com a professional en l’acompanyament terapèutic de centenars de pacients. Dugdale convida el lector a prendre en vida bones decisions, a practicar el perdó, a saber prioritzar i a plantejar una mort serena, allunyada de l’acarnissament terapèutic.

Humanament, la mort no deixarà mai d’inquietar-nos, i és ben natural. L’única manera de créixer en confiança davant d’aquest fet inexorable és l’abandonament confiat a la misericòrdia de Déu. Un abandonament que es pot practicar en vida, freqüentant els sagraments i creixent en amor a Déu i als altres. L’art del bon morir només pot ser serè si vivim convençuts que al final del camí sentirem les paraules de Mateu 25:21: “Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t’encomanaré molt més. Entra al goig del teu senyor”.