Ho estic fent bé, com a pare/mare?

Tots els pares del món de tant en tant ens mirem al mirall i ens preguntem si ho estem fent bé amb els fills. “Sóc massa autoritari? Sóc massa permissiu? M’estic passant amb aquesta fixació? M’agradaria educar els fills com ho estan aconseguint els nostres amics”.

De bones a primeres, els pares que es formulen aquesta pregunta són, per defecte, pares que ho volen fer bé, disposats a esforçar-se i a millorar. Pares que de tant en tant s’apunten a fer un Curs d’Orientació Familiar. I això ja vol dir ser un pare “orientat envers la millora”.

Educar els fills requereix esforç i dedicació, i és un procés ple d’incerteses, perquè cap fill arriba al món amb un manual d’usuari. Com va afirmar el poeta John Wilmot (1647-1680), “abans de casar-me tenia sis teories per educar els fills. Ara tinc sis fills i cap teoria”.

A principis dels anys seixanta del segle passat, la psicòloga Diana Baumrind de la Universitat de Berkeley va emprendre un estudi longitudinal orientat a respondre a una pregunta molt pertinent: Com influeix la nostra manera d’educar a casa, pel que fa a la disciplina i l’afecte, en el desenvolupament del caràcter i la competència dels fills?

A l’estudi de Baumrind van participar més de 100 pares amb els seus fills, de tots els nivells educatius. La investigadora es va passar més de cinquanta hores en el laboratori, observant les interaccions familiars que s’hi produïen. En base als resultats de la investigació, Baumrind va identificar quatre estils educatius parentals. Cada estil està definit en funció de la manera com els pares imposen disciplina (impositius) i expressen el seu afecte (expressius).

• Pares passius: són els que no es volen trencar les banyes amb l’educació dels fills. Els fills de pares passius són els que mostraven més problemes a l’estudi. Tenien problemes amb els estudis, i amb les relacions. Quan arribaven a l’adolescència, presentaven grans nivells d’ansietat, depressió i problemes amb drogues.
• Pares permissius: els pares permissius són pares que demostren afecte, però no marquen límits. Es tracta de pares que apunten unes quantes regles, però consenteixen sovint els fills, i fan servir el xantatge emocional perquè els fills es portin bé. No exigeixen que els fills siguin responsables i estiguin pendents dels altres. Eviten les confrontacions, i s’estimen més ser els “amics” dels fills. A l’estudi, els fills de pares permissius mostraven poc autocontrol, poca autoexigència i motivació. 
• Pares autoritatis: són pares que s’imposen, però molt poc afectuosos. Són molt exigents, però més aviat freds, i gairebé mai feliciten els fills per les coses que fan bé. No expliquen gens el rerefons de les regles que imposen, i exigeixen que les compleixin fil per randa, encara que sigui a còpia de de càstigs i amenaces. Els fills educats de manera autoritària estan distanciats dels seus pares. Són nens amb poca seguretat en ells mateixos, proclius l’ansietat i la depressió. Tendeixen a doblegar-se a la pressió del grup.
• Pares amb autoritat: els pares amb autoritat tendeixen a ser exigents i afectius. Saben sempre on són els fills i què estan fent. Saben felicitar el fill per les coses bones que fa. Saben raonar els límits que imposen, i saben escoltar el punt de vista dels fills. Sovint negocien les regles amb els fills, però no fonamenten les decisions només en els desitjos dels més petits de casa. Els fills de pares amb autoritat mostren un alt nivell de seguretat en ells mateixos, respecte pels altres, autocontrol i èxit escolar.

Els millor estil d’educació familiar, com veiem, l’aporten els pares amb autoritat, que saben combinar disciplina i afecte. Aquesta conclusió va ser confirmada posteriorment per Laurence Steinberg, psicòleg de la Temple University, que va dur a terme un estudi amb 20.000 famílies de diferents zones dels Estats Units.

Si volem treure el màxim profit del desenvolupament global del nostre fill, cal que aprenguem a combinar la disciplina amb l’afecte. Aquesta integració comporta: adaptar els regles al nivell de comprensió del fill, per edat i singularitat, explicar els motius dels límits que marquem, imposar regles lògiques i raonables, estar obert a negociar amb els fills i a escoltar la seva perspectiva, i tractar-los sempre com a persones amb sentiments que es mereixen tot el nostre respecte.