Igualtat i diferència per a un món compartit de celebració conjugal

El feminisme va néixer sota el clam de protesta per la discriminació mil·lenària contra la condició femenina, i al llarg de les dècades ha anat perdent i recuperant matisos, i generant complexitats terminològiques. Ens calen afirmacions lúcides com la d’Ángela Aparisi Miralles, quan afirma: “La categoria de la igualtat home-dona és un pressupòsit inqüestionable. És més, aquesta igualtat és condició imprescindible per a la pròpia complementarietat. Tots dos, dona i home, participen d’una mateixa naturalesa i posseeixen una missió conjunta: la família i la cultura. De fet, estudis psicològics han demostrat que les semblances entre els sexes són molt superiors a les diferències en qualsevol tipus de variable”.

La celebració de l’aclaparadora igualtat entre homes i dones és justament el punt de partida que facilita acollir amb joia la diferència sexual. Una diferència que no separa, que no confronta, sinó que compromet els homes i les dones, les dones i els homes, en la construcció d’una llar i una societat humana, habitable, que sap acollir i celebrar la vida arreu.

Celebrada la igualtat, cal cercar el que Janne Haaland Matlary denomina “l’esglaó perdut”, és a dir, “una antropologia capaç d’explicar en què i per què les dones són diferents als homes”. A més de determinar en què consisteix la diferència, caldrà precisar què té de cultural i què de permanent la condició sexuada, explicant com s’harmonitzen igualtat i diversitat. En efecte, la diferència és una realitat volguda i present des del minut zero: des d’un punt de vista genètic, totes les cèl·lules de l’home (que contenen els cromosomes XY) són diferents a les de la dona (l’equivalent és XX).

La superació de l’aparent contradicció entre la igualtat i la diferència, que batega al cor de tots els debats del feminisme, és el caràcter relacional de la persona. L’amor és relacional: homes i dones posseeixen cossos igualment diferents, diferentment iguals, geogràficament oberts a l’entrega relacional. La diferència, quan conviu en condicions d’igualtat, genera una relació d’interdependència mútua, que ho enriqueix tot: la família, la llar, les relacions humanes, el món laboral, l’esfera política, etc.

En contraposició a un feminisme igualitarista radical, de confrontació entre els sexes, es pot construir, des de la ciència i l’humanisme, un feminisme de la complementarietat que generi una vivència corresponsable en totes les esferes d’actuació humana. Un món corresponsable en el qual homes i dones comparteixin i fusionin la cura i la feina, professionalitzant una llar compartida i humanitzant una societat de responsabilitats.