Les relíquies dels Sants Pastorets de Fàtima a Bell-lloc

Durant el mes de febrer, les relíquies de Sant Francisco i Santa Jacinta Marto, dos dels tres pastorets a qui es va aparèixer la Mare de Déu a Fàtima al 1917, han estat visitant nombroses poblacions catalanes. El divendres 28 de febrer al matí han estat a Bell-lloc. Molts alumnes, familiars, professors i personal d’administració i serveis s’han apropat a l’oratori per pregar i conèixer més de prop la seva vida: són un exemple per a tota l’Església de santedat senzilla i plena de confiança en la Mare de Déu.

 

Qui era Jacinta Marto?

Segons la seva cosina Lúcia, era vivaç i alegre, li encantava ballar, i anava sempre amb el cor a la mà. Molt sensible, i una mica rondinaire, de seguida s’emmurriava. Com Francesc, tenia una serenitat espiritual gràcies al clima de fe familiar. Malgrat que entre els cosins van acordar mantenir el secret, no es va contenir i va parlar als seus pares de l’aparició de la Mare de Déu.

“Major abundància de gràcies”

Segons la seva cosina Lúcia, és a Jacinta a qui la Santa Verge va transmetre una “major abundància de gràcies” i un “millor coneixement de Déu i de les virtuts”. En les aparicions, Lúcia parlava amb la Mare de Déu; Francisco veia, però no entenia res; Jacinta, no parlava, però ho veia i entenia tot.

La seva vocació: salvar les ànimes

¿Com és que Jacinta, sent tan petita, va ser capaç de comprendre plenament i acceptar l’esperit de reparació i penitència? Lúcia ho explica: “Al meu parer, el primer motiu és una gràcia molt especial concedida per Déu per mitjà de la intercessió de l’ Immaculat Cor de Maria, i en segon lloc, va ser a conseqüència de la visió de l’infern i el terrible de l’estat de les ànimes que allà queien. Hi ha persones molt piadoses, que no volen parlar als nens sobre l’infern per no espantar-los. Però Déu no va vacil·lar a mostrar-lo a una nena de set anys, sabent que es sentiria aterrida; m’atreviria a dir, que fins el punt de sentir-se morir de terror “.

Jacinta solia seure sobre una pedra, submergir-se en els seus pensaments i dir: “Quina llàstima sento per les ànimes que van a l’infern! … Francisco, Francisco. Estàs resant amb mi? Necessitem pregar molt per salvar un munt d’ànimes de l’infern. N’hi van tantes. Per què la Mare de Déu no ensenya l’infern als pecadors? Si ells ho veuen, molt segurament deixaran de pecar per evitar anar -hi. Has que dir-li a la Mare de Déu que li ho mostri a aquestes persones (la multitud que reunia mes a mes a Cova da Iria). Ja veuràs com es converteixen “.

I sempre repetia: “Estimo tant el Senyor i la Verge Maria que no em canso de dir-los que els estimo”. I cantussejava sense parar: “Dolç cor de Maria, sigueu la salvació meva! Cor Immaculat de Maria, convertiu als pecadors!”.

La nostra Senyora ens ve a buscar per portar-nos al Cel

Va morir sola el 20 de febrer de 1920, com li havia predit la Verge a una visió: “La nostra Senyora ens va venir a veure, i diu que de seguida ve a buscar a Francisco per portar-lo al cel. A mi em va preguntar si encara volia convertir més pecadors. Li vaig dir que sí “.

 

Qui era Francisco Marto?

Fou el desè de 11 germans, d’una “obediència exemplar” , segons els seus pares. “Pacient, amable i reservat, inclinat a la contemplació”. En els jocs, acceptava gentilment la derrota i, fins i tot quan guanyava i els seus companys s’obstinaven a prendre-li la victòria, ell cedia sense dir ni piu. Li encantava el silenci i no buscava mai baralla. El pastoret estimava la natura, la poesia i la música i tenia un gran cor. Amb nou anys se li va aparèixer la Mare de Déu, a qui veia però no podia escoltar.

El primer a anar amb la Senyora

La Verge Maria, durant la seva primera aparició el 13 de maig de 1917, li va predir que aniria aviat al cel, però que abans havia de resar molts rosaris. I això faria el jove Francisco, fins a la seva mort, a causa l’anomenada grip espanyola que ell va rebre com “un do immens” per consolar Jesús, “tan trist a causa de tants pecats” , deia per redimir els pecats de les ànimes i guanyar el paradís.

La seva vocació contemplativa: consolar Jesús

“Francisco, ¿què prefereixes: consolar nostre Senyor o convertir els pecadors per tal que no vagin a l’infern?” – “Prefereixo consolar Déu. No vau veure la tristor de la Mare de Déu l’últim mes, quan va dir que la gent havia de deixar d’ofendre a Déu, perquè ja està molt ofès? M’agradaria consolar a Déu, i després de això, convertir els pecadors, perquè ja no segueixin ofenent a Jesús! “

L’Esperit de amor i reparació per Déu ofès, van ser notables en la seva vida tan curta. El petit Francisco passava llargues hores “pensant en Déu” , per la qual cosa sempre va ser considerat com un contemplatiu.

La seva precoç vocació de eremita va ser reconeguda en el decret de heroïcitat de virtuts. “Parlava  poc, i quan resava o oferia sacrificis, preferia apartar-se i amagar-se, fins de Jacinta i de mi. Moltes vegades, el vam sorprendre amagat darrere d’ una paret o d’una bardissa, a on es s’escapolia enginyosament per poder agenollar-se i pregar o, com solia dir, ‘pensar en nostre Senyor, qui està tan trist per tants pecats’.”

Dos dies abans de la seva mort, Francisco va demanar fer la seva primera comunió i va confessar a la seva germana petita Jacinta: “Avui sóc més feliç que tu perquè tinc a Jesús en el meu cor”.

El 4 d’abril de 1919, a les deu de la nit, abans de expirar, va dir a la seva mare: “Mira mamà, aquesta bella llum al costat de la porta!”, Amb una bell somriure angelical, sense patiment ni queixes. Francisco tenia 11 anys.